Per arribar a entendre que la llana és un meravellós biomaterial, cal submergir-se en ella. Penetrar-hi. Empapar-se’n. Entendre que, en essència, és territori. Des dels despatxos tècnics no es pot sentir, olorar, ni tocar la llana d’ovella. Per això és practicament impossible que, des d’aquests esferes, es construeixi una sortida viable a la llana de les Balears. Impossible que superin la mirada limitadora envers el rendiment econòmic de la llana amb afirmacions com: la llana local no pot generar competitivitat, la llana local no té la mateixa qualitat que altres en el mercat, etc.
Per a projectar models reals d’economia circular cal ampliar aquesta mirada en un sentit holístic. Cal organitzar formes innovadores d’usar la llana generant nous sistemes d’interaccions. La competitivitat de la llana mallorquina l’hem de cercar d’altres maneres. Anant més enllà de les típiques activitats econòmiques de producció, distribució i consum. Actualment el 53% de la llana de Balears (segons el darrer estudi de Mallorca Rural) no entra en l’actual circuit comercial. Normal que passi. Pagesos i pageses no volen que la llana es tracti com una subproducte i sigui “maltractada” per l’actual circuit hiperglobalitzat.
Per ser capaços d’aportar valor afegit l’enfocament i l’esforç ha de ser disruptiu; l’únic que revertirà aquesta situació i tractarà la nostra llana local com l’esplèndid recurs agroramader que és. Sens dubte, tinc la total certesa, que només serem capaços de fer-ho tocant la llana, arremanguant-nos les mànigues manufacturant “insitu” aquestes meravelloses fibres naturals.
